l'ilerget qui abuixint ensinistra els huracans

Era pel carrer i vaig veure-hi una senyoreta de bon veure i encar de millor heure i li vaig dir: I'm feeling celery! (És que mentalment havia traduït 'appy per api, pobrissó.) Em va guaitar com si era un boig perillós, la capdecony. (Mes què hauries fet tu, n'Indíbil, cas que fores estat femella i un paio carallot com tu se t'atansava de trascantó i t'etzibava qualque bestiada així...?) (Tens raó, en Mandoni. Em fotia aital llambrec que era com un tret entre els ulls d'orba ans crua obsidiana!)

les nostres obres mestres, vós

  • http://archive.org/details/@cr_morell/
  • 20101205

    54. cruel dilema









    matar o morir... cruel dilema

    anar anorreant per sistema

    o en pic anorreat no veure’m

    a cap ou estel·lar ni esquema

    universal que en jo contreure’m

    a la mida d’àtom o ió

    ell es contregui parió

    perquè hi càpiga com peixet

    nedant en goteta de llet



    o sallant amb urc al rabeig

    del lent ambre o al xirigueig

    de l’eixidiu d’un safareig

    a l’empiri... enjòlit embut

    de nan “forat negre” qui astut

    jamai no es vol buidar del tot

    bullint com vòrtex llefiscós



    i jo repassant-hi els errors

    com mòmia o estaquirot

    quiet i mut patint tot transbord

    febrint a l’empedreït crani

    la perla de cada record

    somiat fals o succedani



    pec almirall... tot el que hi faig:

    vaig de naufraig en naufraig



    cruel fosc dilema del viure

    no em vull ni morir ni proscriure

    ningú del capbreu dels qui són




    només vull ésser dalt al tron

    invisible totpoderós

    somrient-hi fotent-hi el gos

    adormit bellugant l’orella

    per a ostar-m’hi cap cantarella

    que em retornés al rigodon

    corretjós del mateix malson

    del cruel dilema pregon



    haig de matar o haig de morir...

    sínia infernal... prenc la tangent

    ixc esventat lluny de la gent

    boig constel·lat tornat diví




    deia aquell que “viu savi i bé

    qui no cau en vil bogeria”



    jo li diria... li diria...

    o potser no... no em sentiria...

    sóc massa lluny... ara entraré

    a l’embut de vòrtex melós

    sinistrors anant-hi i dextrors

    resseguint cada meravella

    a l’embús de la badiella



    bona nit... i que bé m’estic

    orb dins el buirac o baldric

    de gelees denses i incògnites...



    nits nítols i poc netes nòtules

    amb mans de fum que tinc poc netes

    trenant nusos sínies ròtules

    de nits poc netes ni innòcues



    enxampant penjolls d’idees

    i amb llavis de denses gelees

    el·lidir neguits d’aquell tema

    i anant anorreant per sistema

    intencions ninots d’anul·lar



    ja em dic boirós xuclant els vacus

    xarops del tub on sóc d’arrest

    (i a cada bec hi rau no res

    o hi rauen focs qui tot ho anul·len):

    en branca encesa leri-leri

    visc entre boscs d’enfollits focs

    qui els desigs de tothom atxul·len




    curta estada entre nul i nul

    d’anar infinit cada individu



    no faré pas... entre dos nuls

    d’infinits mai no anar enlloc

    escurçar-li la curta estada...?



    encallat per sempre al funicle

    que mai no em vegi nat al cicle

    i que em sigui eterna l’estada

    sens nul i nul ni foc i foc

    eixordant-m’hi al cap cap anyoc

    d’idea amb tast de melmelada

    i on sigui coca no encetada

    cada podrit cruel dilema

    que em vol assassí per sistema

    o ninot llençat a la crema.






    ~0~0~







    dins l'opuscle pus:

    amunt i avall, sóc n'

    La meva foto
    Lleida, Països Catalans
    qui, esllomat sovint de tant haver plegats moixernons, alzinois, gírgoles i pollancrons, nogensmenys malda encar.