27. amb rima i sense - 2 -

escosint alleradament elevats paisatges










per quines altes muntanyes no ens perdem

ni quins paisatges no ens revelen els cims

ca, i als penyals amb veus de dones els vents

ferms no ens darden amb les virtuts del concret?



el plugim, la boirina, o els llamps que fenen

el cel, els arbres esgavellats, els claps

soms i sems i els clots de molses irisades

on espeteguen els raigs del Solell, ca



i les plantes qui s’arrapen oloroses

per les esquerdes, ca, i àdhuc conquerien

el peu de l’estàtua qui esdeveníem



tret que els cabells ens onegen als vents qui

amb veus de dones ens enumeren virtuts

sens fi del que al món rau, un món cafit doncs



de sòlides veritats que copses tantost fots

el camp de la pútrida gàbia on et tanques

et tanquen, ens tanquem, sòpites fantasmes.

escosint alleradament elevats paisatges









si muntanya amunt doncs salves feixes, creixes

al nou horitzó d’un món adés promès



el peu ferm es falca al ros relleix, reneix

l’esperança del comprendre-ho, no ets cuc ruc

qui tem l’ombra de l’armil·la qui oscil·la



penjada al fosc buit i a frec d’esclat; t’han nat

nu i esverat, tancat al clot del reglot

fastigós de cada dogma escarransit

de repel·lent capellanot malparit



pels sílexs i les arestes saps que ets viu

i pels llamps que l’electricitat reviu

ara que escapes embolicat de capes

ca, i eriçat de dagues i ric de pics

i repics on pels frescs aires rampinyaires

els ocells de becs esmolats veritats

t’han dit amb cada esgarip esfereït



ca, i si se’t rebrega poruga l’eruga

qui enmig del trepig amb sola malastruga

trepitges com qui trepitja erts dits trits

de grimpaire no gaire com cal ni bo

d’aquells qui empaiten, bofiescs, el qui s’estorç

trepitja bo i amb més esforç, i en escorç

els prens potser per pilota – amunt la pota

i guitza avall – el cuc mort i el cap de mort

qui et guipava per prendre’t, retre’t en gàbia

pútrida – xemica’n doncs l’accipítrida

gúbia, urpa esparveradora, i fuig

més alt on les veus de sibil·la del vent

qui sibil·la i oracular en òscul pluig

et xiuxiueja vies alades, hi ets

ca, i encar ausades t’hi llences volaire

enjòlit com muntanya qui en esventada

armil·la, mes sòlidament ancorada

enlaire salla, acomplert.