29. rebutjant la farsa de la distància s’atansa a la llar del port

tard o d’hora també haurem aurora








hi ha en el paisatge tenebrós i limitat només cossos adés joves

i ara a mig desfer sota els automòbils derelictes, rovellats;

hi ha adesiara l’ombra benvinguda dels gegants protectors

qui es desixen nitament i secreta dels boscs patris i vigilen,

amatents, damunt llurs xanques d’amples troncs tenelluts,

finestres endins, que en les foscors no ens féssim gaire mal...



quan finalment, oidà, la nau s’envola i reneix horitzó ençà...



rebutjant la farsa de la distància s’atansa a la llar del port

on la flama sol-i-verna ara s’atia de valent amb el nou zèfir...



recalarà la nau i amb ella l’embat de l’onada que escombrarà

els morts i els derelictes de la platja en acabat ja netejada...



i gosarem llavors encendre llums dedins la casa

i gosaran els secrets gegants llençar llurs xanques damunt la creixent xera

i aniran peu nu i revelats de bracet amb nosaltres

a rebre el vaixell ran d’onada, de qui els xemics ens banyen

i ens mig esborren les llàgrimes d’agraïment, d’alleujament...



i riurem perquè l’aconhortat oblit s’instal·li al cor dels navegants

qui il·lesos ens tornen, sense corruix, visatges hialins,

corrent als braços dels qui fidels romanguérem sotraguejats

a l’alta mar de les humiliacions i els sacrificis

esperant que només tornés, com ara, la nau solar de l’alliberament.