12 finals

58. (Mos escrits abortius se’n torca la fufa.)


N’embaumava la Taula:
Tuf molt greu de Parruf
d’eixancada Barjaula.

Li dèiem amb Rebuf
que potser se’l tanqués
amb Draps Taps o Papers.

(Amb Agror s’estarrufa
m’escarnufa amb la Llufa:
mos Escrits abortius
molt agressiva atzufa.

I amb Ganyots despectius
prou se’n torca la Fufa.)


):::(

59. (Eixint finalment de l’escenari.)


De vertígens presos tots els rellotges,
Les dones m’esguardaven des llurs llotges:
Eren totes beutats; no n’hi havien de lletges:
Badaven llurs cames com les heretges.

Sota les faldilles nues llurs natges
Els ulls llunàtics et prenen d’ostatges.
Dalt l’escenari ja no saps on pitges:
No hi porten tapaconys ni tampoc mitges.

Els traus et llagrimegen negres sutges,
Se t’escrosten a la pell les llimutges.

Per fi t’asseus com s’asseuen els fetges;
Creus endevinar que corren els patges
A collir ton cos fent anar politges.

Ets mort suspès qui ja no re no sotges:
Ni conys ni culs; ja no t’empaiten jutges.


):::(

60. (No em cal pujar al cel si inútilment ja hi soc.)


Soc l’astrònom qui guaita només cels
Sempre diferents sempre en moviment.
De nits solells evasius de volcans efusius
De jorns estranys enginys volàtils i d’altres pterodàctils.

Des que precoç embriac de gelea
Amb zel sobrehumà m’enfilava a la tartana
I pujava al turó més alzinat per a ull nu
Viatjar a l’orbe rodó argentat com un espill

Atret irremissiblement per l’eròtica
Dimensió de l’antisèptica imatge manifesta
I ja ho crec que no pas gens de l’autèntica
Viroladament celada imatge de putrefacció canviant

Em transportava ferm al firmament
Recer poètic per als més sardònics
Sense il·lusions antropocèntriques
Estorts doncs de les escanyadores convencions.

Mai no m’he volgut sinó objecte astronòmic
Qui fora tan boig? Qui mai es voldria home?
Putrefacció diferida? Extinció molt lleugerament diferida?
Falòrnies! Putrefacció incessant inestroncable!

Entre els estels qui creben i es formen
Al rerefons del canemàs o costellam de l’impermanent paisatge
Retruny encar per horitzons i òrbites
El darrer udol de dolor i pànic de tribus i infectades necròpolis.


):::(

61. (Viure en l’angúnia per a perir llibert.)


Per espirals inconsútils de prepòstera teranyina
On rauen els enderrocs remots de tot el viscut
En cursius esglais darrer declivi avall
Amb les facultats que declinen ruïnosament
Ajornaries debades amb exabruptes trepitjats
El sumptuós abís d’on t’has d’estavellar
Fins al massa farcit cementiri on unànimes
Deploren enfitats el maleït sojorn
Els qui daus llençats de dalt el penya-segat
Encar es cerquen entre claus i anells perduts
I conquilles i còdols i derelictes i esquelets
Nàufrags de l’adés mai pus en clima ulcerat
Per a conèixer-ne quin nombre no els tocava.

Activitat inútil com inútil no fou l’ascensió.

T’havia calgut ardu sobrar molt difícilment
Els embats del mortífer vertigen per a atènyer el cim
I definitivament comprendre en astoradora anagnòrisi
La irresoluble absurditat de tot plegat.

Recorda la por al darrer tenebrós desert revolt
De l’assalt de tant de boig arreu qui recula emfàtic
Als primitius impulsos dels més remots ahirs
Ahirs on tot a la pell hi és podrimener
I purulència de paràsit i brià
I de nafra i llúpia, i d’infecta butllofa.

Dissolt finalment el terrabastall darrer
Folla puerilitat d’una tempesta ambigua
També tu rere la conflagració de les rels
Pels colgats tresors als llots enganxifosos
Hi escorcollaves no pas sedec de vanes troballes
Com ara de joiells ni de lluents metalls
Ans d’escrits de pergamins fins ara secrets
Dels molt solemnes mes gens perspicaços oracles
De la trista antigor qui eixelada trontollava.

Descendires titubant i l’alleujament no arribà
Fins que la inclinació no et portà a l’indret segur
D’on abans no partires i ara romàs anònim
A la perifèria de l’ordinària festa cruel
On pretenen els irreflexius d’esplaiar-se
Pretenies mimètic tu mateix avesat al caos
D’escaient mesclar-t’hi i que així s’escolés l’anguniada estona
Abans admirat no et toqués nombre aleatori
Que se t’obrís l’abís on andròmina ordinària
Tu qui no insinuares oradura sinó molt lleugerament
(I d’ací que t’estalviessin) així mateix no hi tombessis
Objecte balder que l’estavellament llavors totalment xemicava.


):::(

62.(Amb claus implausibles se’ns baden opercles.)


Tots els qui ens morim/ Ens veiem incòlumes
Sobrevivents pòstums/ En amples paisatges
I això ens apaivaga/ Entre dolors crítics.

Pertot on fem cap/ Amb claus implausibles
Se’ns baden opercles/ D’estances hermètiques
Amb nits sense fi/ D’escenes pretèrites.

Ombres fantasmals/ Lívides hi petgen
Visatges afables/ Sense peus ni mans.


):::(

63. (Com salvavides als papers t’arrapes.)


Sol i enganyat, i encar mig despullat
Em veig sovint amargament llegint
Toms kurds, nipons o asteques a orques biblioteques
Eixint-ne fosc, pels tolls m’adreç vers el bosc
D’alts edificis: Fonts tots de greus desficis:
Grans hospitals, estacions fatals.

A les cruïlles bancs i xeringuilles
On autos s’estavellen i bòfies et crivellen.

I dic: Com tornaré? Qui en troba el bon carrer?
La pluja de la nit t’enxampa gens vestit
Perdies el vehicle i prou algun ventricle.

De la salut la cèdula duus en fossa gens crèdula
No t’han robats papers que no han trobats.
Almenys enguany ets l’estrany qui hi pertany.


):::(

64. (Et matarà el boig ganivet sobtat.)


Salt el taulell i desendoll l’alarma
Vaig regirant els mals de tants i tants
Tota mena de cucs — helmints i festucaris
Malparits — els fotien passar calvaris.

Nyaps a betzef amb noms recargolats
És clar iatrogènics i nosocomials.

Cap rancuniosa histèria — cascun dels criminals
Succintament absolts — (i proscrits els salvats).

Robant-la a l’hospital — la cèdula sanitària
Pels carrers plens de tolls i d’homes crus
Enlloc el vehicle — situació precària
Entre lladres malignes — l’errar aspre i confús.

Lúgubre enfora en pluja de so monosil·làbic
Cops d’ulls arreu estràbics — ans no et mari el xi ràbic.


):::(

65. (Esguardant ça enrere de parts ignotes l’horitzó.)


Contemplava en silenci com la pedra es transformava
En planta i la planta en animal i l’animal en pedra
I em demanava en què m’havia transformat
I em vaig mirar al mirall. I no hi era. No hi era.

Abscòs. Subtilitzat pel focs fatus d’un glaç encès
M'havia transformat en ànima en pena.

Ànima en pena enfonsada en l’enyor
Dels llargs silents quiets amples espais
On transformada en primitiva pedra
Casacuna de les xàldigues evocades
A la seua codolenca pell es transformava
En llambrant entusiàstica idea.


):::(

66. (Un homenàs.)


Se n’era un homenàs qui a cal barber perdia el nas
I son nas (qui era tot un senyor nas)
Se n’anava en bicicleta.

Romania ara l’homenàs sense nas
I cercava arreu son senyor nas.

Era un nas nassut, impressionant i boterut.
Àdhuc el nas del senyor nas de l’homenàs era un nas que era tot un senyor nas.

Un nas extraordinari que al cap del nas li creix un cap:
Cap cap com el cap d’aquell nas
Ni cap nas amb un nas com el nas d’aquell cap!

Mentrestant l’homenàs encar cercava el seu nas
I el nas de l’homenàs força infructuosament en cercava el seu, de nas.

Que què cercava el nas del nas de l’homenàs?
Home, no cercava re.
Ho havia trobat tot, i ho trobava tot força divertit:
Era tot un senyor nas volador.

Sos oronells eren ales (ales de nas)
I el nas del nas de l’homenàs s’enfilava al capdamunt dels arbres més alts.

Lla dalt se’n reia fortament dels fútils cercadors de nas
Ço és, se’n reia de l’homenàs sense nas i del nas de l’homenàs
Encar cercant pel món cascú son nas.

El trobaran? Tu què creus?

Tornarà mai la pau a la terra? Amb cada nas a ca seua?


):::(

67. (D’un dia qualsevol on feia de pastisser.)


Hom es deixondeix dejorn
I baixa a ficar el pa al forn
I adés aguaita el retorn
Dels clients qui prenen torn.

Pel carrer hi passen els bous
O s’hi esbalcen fort les pluges
I a la botiga les truges
S’hi fiquen a comprar ous.

I ara ve la vella Pura
Qui ens diu mentre fora trona
Que s’ha morta una altra dona:
Una altra fosca veïna
Qui menjava confitura
Sense pa ni margarina.

«—Serà que déu la punia
Per tanta golofreria.

És un déu qui mai no oblida
Botxí amb la destral ardida
Que tothom tramet a dida.»


):::(

68. (Un violí de Cremona
O tota tela no ha sinó una estona.)


L’antiquari Casimir
Em vol vendre un violí
M’he quedat com una mona:
Un violí de Cremona.

«—Val menys que buidar un limfoma»
Encar em diu fent-se el fi
L’antiquari Casimir.

«—Sàpigues però mesquí
Que és violí maleït:
El toques catorze mil
Vegades i ja has perit.

«És com qui es toca massa el pirulí
Al divan de l’iwan
(I ai el khatib l’hi pesca!)

«Se n’hauria d’haver estat d’espolsar’s la flesca
Fins que la dona no li fes la llesca.

«La dona sempre de pecat l’esca
(I ell espiant-la amb ull opalí
Com ella va fotent pels descosits:
Ultrasol·licitada hurí).»

«—Catorze mil — em dic astut
el tocaré tretze mil i ningú para al taüt!

«Tretze mil vegades Casimir
Anirem a Barcelona
A tocar-hi el violí
I no hi atrapem cap limfoma
Ni de dona cap verí.

Car tot i que hi hem fetes ballar les dones
Cada diumenge al dematí
no ens tocàvem pas el pirulí
Sinó cada lunedì
Cada martedì
Cada mercoledì
Cada giovedì
I cada venerdì.

Dissabte descansàvem divins
I els diumenges als dematins
Els tocàvem els violins
I les dones hi són afins
Nero nas
Nero nas
I s’hi grataven lo pelut cabàs.

«—Tens el cabàs ple de puces
Quan les calces t’arregusses
I a tothom qui bada li n’empapusses.»

«—Sabeu què Casimir?
Ja d’ençà del primordial ooze
Vull dir l’original merder
És sota les rodes d’un autobús
O altrament fet malbé
On ens vol no gens balbuç
L’ineluctable destí.

«Així que fem això
Ara us ho dic:
Que us el compri en Dominic
O en Valentí (o com es digui el sòmines
De la Pell de Xagrí).

«O us penseu que re no n’aprenguí
Dels llibres que em tocà llegir?»


):::(

i 69. (Volcans de por, fugir-ne fas.)


Els cràters conyencs de les estuprades
Pels abruptes cantons encar lactescents
Erupcions suspectes que si no t’esglaien
Et repel·leixen tot somorgollant-te en tristors.

Voldries, sense púguer-hi, eixugar allò
Torcar tanta de dolenteria marcada al cos
Delir-la toldre-la tondre-la extingir-la
Esborrar-ne la negror com en cul de cassola al foc.

Mes hi salten espurnes que cremen els ulls
Pirotècnia salvatge que et vol eixorbat
Agafa’t als mànecs i fuig a batre el blat
Ets mula amical i no vols ball de bastons.

La pols de l’era t’hi rabeges avesadament
Veus rebullir-hi espiadimonis, te’n rius a forfollons.


):::(