l'ilerget qui abuixint ensinistra els huracans

Era pel carrer i vaig veure-hi una senyoreta de bon veure i encar de millor heure i li vaig dir: I'm feeling celery! (És que mentalment havia traduït 'appy per api, pobrissó.) Em va guaitar com si era un boig perillós, la capdecony. (Mes què hauries fet tu, n'Indíbil, cas que fores estat femella i un paio carallot com tu se t'atansava de trascantó i t'etzibava qualque bestiada així...?) (Tens raó, en Mandoni. Em fotia aital llambrec que era com un tret entre els ulls d'orba ans crua obsidiana!)

les nostres obres mestres, vós

  • http://archive.org/details/@cr_morell/
  • 20071016

    10. per quants de dies em feu viu...?










    Anit









    ho faig sovint

    cap al tard me’n vaig una estoneta a casa del meu veí

    qui és vidu.



    m’agrada d’anar-hi aquella hora perquè és l’hora on les seues dues filletes

    s’amaneixen per a ficar’s al llit;

    es posen les camises allí mateix a la cuina i m’acaronen i em donen petonets

    i em diuen d’oncle Carles.



    anit feia el mateix;

    tustava a la porta de la cuina i m’hi endinsava;

    tret que anit devia anar-hi massa tard;

    ja hi havia a la cuina la dona qui ve a vigilar de nits

    dementre que el meu veí fa el seu torn de nit a l’estació

    (és ferroviari nocturn).



    la dona com m’ha vist (i les nenes només tenien lleure de dir’m bona nit

    llurs boques perfumadetes de minyona roseta als meus llavis un instant

    d’ala de papallona del paradís)

    m’ha dit: us esteneu damunt la taula mateixa.


    m’hi he estès (maldissimulant alhora una rialleta

    múrria que mon veí ha subratllat amb la seua encara més múrria)

    i la dona m’ha ficat damunt a tall de mortalla com qui diu

    unes altres estovalles blanques i netes.



    part dessota les estovalles

    aquella dona m’ha espitregat i ha començat de palpar’m

    el ventrell.



    allò m’ha fet trempar lleugerament;

    m’ha posat en lluna de trempera,

    sempre em passa el mateix si alguna dona em toqueja,

    em passa sempre amb la metgessa com m’emboteix el dit

    al cul i me li n’haig d’excusar cada camí

    i ella muscleja dient que prou ho entén.



    la vigilant és una dona una mica bruixa,

    no pas que sigui lletja

    però és tota vermella, diries que la seua carn està feta tota de bou rostit,

    i la veus primota i malgirbada,

    no pas vestida amb parracs, mes és cert que els vestits, roïnots,

    li van tot balders, com si es vesteix amb cassigalls

    trobats pels pers boteruts de les cases de caritat.



    com em tocava m’ha dit: veure’m com us va el càncer...

    (“càncer...?” allò m’ha esglaiat bontròs;

    anava a dir-li: “càncer no pas”,

    i de fet em pensava que era ella la cancerosa:

    en feia tot el paper),

    tret que tot seguit he pensat que potser sabia quelcom

    que jo no sabia,

    quelcom que la meua metgessa m’havia amagat

    i que tanmateix el meu veí sabia,

    i ara la vigilant.



    el meu veí qui damunt el taulell vora l’aigüera s’apariava el termos

    i l’entrepà em guaitava de cua d’ull força divertit;

    devia trobar cosa de xanxa el meu astorament,

    enjogassat feia capcinades i aixecava els ulls al trebol;

    davall les estovalles devia veure-hi la meua dubtosa trempera:

    adés amunt adés avall ara amunt novament,

    com un ressort una mica rovellat,

    depenent del que deia la bruixa o del que feia,

    fent abstracció del seu posat molt entotsolat, capficat, ficat en el que feia

    de tocar’m ventrell i encontorns.



    va tocar l’ase llavors la dona rostida

    i va dir, amb cara encara més seriosa,

    que malament rai

    que el càncer s’havia encomanat al fetge i a la limfa.



    no sabia com reaccionar,

    el meu carall sí: trepava a tota llargària,

    el veí s’esclafí.



    la dona no deia res, continuava de palpar’m la duresa de cap al fetge:

    la creixença, el tumor,

    aquell maó que m’havia anat creixent darrerement

    dessota el costellam cap a la dreta.



    per les obertures de la roba baldera li veia a la dona rostida

    més barcelles o parcel·les de carn,

    tenia unes ganes cada camí més fortes de poder-me-la cardar.



    amb veu ronca li vaig demanar: i per quants de dies em feu viu...?

    no gaires, no gaires
    – respongué.



    el veí deia que li tocava d’anar-se’n,

    que ens deixava sols,

    i em picava l’ullet;

    sabia com jo que damunt la taula mateixa,

    entre les dues estovalles,

    la dona vermella i jo fotríem ara mateix una d’aquelles cardades de caldéu.



    la boca se’m feia aigua;

    sabia que al moment de l’orgasme,

    mentre la dona se m’escorregués esbojarradament,

    les meues dents tindrien finalment el plaer de mossegar-li el mel,

    d’arrencar-li aquell bocí de carn sucós a la cara,

    i estava segur que aquell deliciós bocí tindria gust de bou rostit al punt.



    pensava: me’n fot que la dona tingui càncer o no;

    la qüestió que és cardable d’allò més,

    i li fotré unes quantes de mossades que me n’haig d’atipar i tot...

    (i la titola em vibrava com si fos un cuc fosforescent a frec de crebar).



    com la porta de la cuina es tancava doncs amb el ferroviari fora,

    actiu com un nervi excitat

    ja em vaig llençar a petonejar i a tractar d’ajeure la dona rostida;

    els ullals se me li clavaven al coll...



    però no,

    em rebutjava,

    em deia que no em convenia pensar en tals brutícies

    com tenia tants pocs de dies de vida al sarró,

    que els emprava molt millor endreçant el meu esperit,

    que havia de posar en cunç tant de detall pendent en una vida qui s’enfugia

    esmeperdudament, que no, doncs,

    que no fóra capaç de cardar amb algú tan a prop del buit fosc,

    que em deixava amb els meus pensaments...



    i també va fotre el camp de la cuina,

    tot apagant abans de tancar-m’hi el llum.



    era a les fosques sospesant verins...

    és cert que som al món, miris com t’ho miris,

    per a tants de pocs de dies, mes...



    no, la cancerosa era ella;

    la cancerosa era ella.



    no jo, no jo, no jo...



    vaig fer espetegar closa la porta de la cuina,

    em guaitava els estels,

    bordaven els gossos dins el fred ventijol...



    sabia que feia una cara d’esfereït,

    estava tot destrempat,

    vaig fer un crit de desesperació,

    diries com de llop atrapat al bertrol.





    dins l'opuscle pus:

    amunt i avall, sóc n'

    La meva foto
    Lleida, Països Catalans
    qui, esllomat sovint de tant haver plegats moixernons, alzinois, gírgoles i pollancrons, nogensmenys malda encar.