Poema íntim del poeta qui sóc
sóc poeta
el poeta sóc qui
mentre els altres s’esderneguen rere la feina
que els durà potser el lleu profit del luxe o del lleure
mínims d’una possibilitat de cardada
eu confegeixc
tranquil·lament
el poema
guaitant-me’ls tots plegats per la finestra
com treballen o s’esfetgeguen.
aquell poema dat a l’alta dama ajaguda
esveltament en gandula
per la qual dama s’esdernegaven doncs els altres
a feinejar fins al col·lapse
se’m lliurarà sense gaires romanços com totes les altres.
per això sóc doncs també poeta
en tonalitats de blau per mostrar la meua sang freda
en tonalitats roents per mostrar l’escalf que duc tanmateix a qui se m’atansa
en tonalitats d’albor per mostrar refulgent la sempre viva intel·ligència
per això
i pel fàcil i descansat que no és llavors cardar-me-les.
i elles damunt sempre tan agraïdes
els ulls els espurnegen
miralls dels sucs que els suquegen les vagines
car...
redéu vós!
un poema que hom (tan enlairat) no els dedicava!
això val totes les feines!
Era pel carrer i vaig veure-hi una senyoreta de bon veure i encar de millor heure i li vaig dir: I'm feeling celery! (És que mentalment havia traduït 'appy per api, pobrissó.) Em va guaitar com si era un boig perillós, la capdecony. (Mes què hauries fet tu, n'Indíbil, cas que fores estat femella i un paio carallot com tu se t'atansava de trascantó i t'etzibava qualque bestiada així...?) (Tens raó, en Mandoni. Em fotia aital llambrec que era com un tret entre els ulls d'orba ans crua obsidiana!)
20071026
11. eu confegeixc
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
amunt i avall, sóc n'
- Qlar Qrim
- Lleida, Països Catalans
- qui, esllomat sovint de tant haver plegats moixernons, alzinois, gírgoles i pollancrons, nogensmenys malda encar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada