minso adminicle, vull dir, apendicle
inquireix sobre el fet inqüestionable de la meua naquiditat caudal
“com és que la fas tan curta?” – diu.
li dic: “sí ves; és el cas que el meu petit jueu
cada camí qui es fica al forn crematori d’un cony
en surt una mica més fet cendres que no abans...”
per la seua ganyota d’ultratjat comcalerisme me n’adon
que potser hi anava amb el broc massa escantellat;
veig que deu trobar la resposta barroera, xarona i adu un bri tabalot,
per xo faig cara de ceballot,
i li dic: “quant a la meua naquissitat caudal, doncs, dona, és el cas
que...” i li etzibaré amb posat més cusc l’altra veritat,
que: “se’m torna la cigaleta, ja ho veus tu, cada camí
més nàquissa i mancada d’ambicions,
sí que ja només és trist esguerro o monyó,
pel fet que, com prou saps, sóc de mena cardaire,
el verriny totlany m’acordona la gola;
i, caminant caminant,
cada camí doncs que em ve la dèria neguitosa de la trempera urgent,
sóc capaç i tot de no mirar-m’hi gaire
i d’embotir-la doncs
en la primera escletxa;
què hi fumbrem, sóc així de borinot,
bensenes, aital, com bufaforats eixelebrat, temerari, totjorn al vaitot a despit
d’escorpins i d’aranyes negres i de nigues cuques de forat i, belleu,
qui sap, qualque lleona somnolent;
d’on al capdavall que el fet d’endinyar-la a cap fenella de porta
amb la bústia darrere
per al correu
sigui avinentesa que en el meu cas s’escaigui d’esdevenir’s no pas poc sovintet
i vet ací que de trast en trast
s’escaigui així mateix llavors que un gos guardià rere la porta trobi avinent
de fer-hi un mos: de fer-m’hi un mos,
escanyant-m’hi ans estroncant-m’hi al bec mateix i en sec la lleterada
i no pas únicament la lleterada, ah, llas.”
allò la convenç, i em diu de pobrissó
i que cal prou llepar-hi amb prou dolcesa les velles nafres escarificades
del com més anem més descabalat bri de broquet...
d’on rajar-hi, car encara n’hi ha, en raja,
això rai, nimfes sacres, kantas niskas,
us atanseu a la deu remorosa de les mel·líflues ambrosies,
degoteigs musicals de curatius rajolinets,
i us hi estotjàveu ans estatjàveu,
si sabíeu com hom hi gaudia,
i ens estalviàvem d’arriscar’ns
pels metàl·lics ersatzs de potencials rovells d’esgarrany i microbi tetànic
i, a les tèrboles foscors d’allèn, les eventuals esmolades dents dels cànids;
llengües mòbils, verges molles,
i sospeseu-hi, minyones ruboritzades, santes nimfes,
els meus collons més prenyats que no els mateixos ploms d’Arles,
com em dic, alzinat en plint de molses, Carles.

Era pel carrer i vaig veure-hi una senyoreta de bon veure i encar de millor heure i li vaig dir: I'm feeling celery! (És que mentalment havia traduït 'appy per api, pobrissó.) Em va guaitar com si era un boig perillós, la capdecony. (Mes què hauries fet tu, n'Indíbil, cas que fores estat femella i un paio carallot com tu se t'atansava de trascantó i t'etzibava qualque bestiada així...?) (Tens raó, en Mandoni. Em fotia aital llambrec que era com un tret entre els ulls d'orba ans crua obsidiana!)
les nostres obres mestres, vós
20080417
22. naquis penjollet
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
dins l'opuscle pus:
amunt i avall, sóc n'
- Qlar Qrim
- Lleida, Països Catalans
- qui, esllomat sovint de tant haver plegats moixernons, alzinois, gírgoles i pollancrons, nogensmenys malda encar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada