32. en galze dret asclat per un somriure

ara mateix al bosquet en les mateixes condicions ambientals








és clar que no vaig als grans magatzems a comprar-hi re

hi vaig a veure estofes i sobretot la gent, i a sentir què hi diuen...



avui hi era prou allerat i lleuger quan per malastrugança

tres infants no gaire deseixits però molt malparits

han volgut que els donés diners...



no se n’adonaven pel meu posat i roba que no duc ni tinc mai ni un clau

s’han enfellonits tanmateix quan els deia que fotessin el camp

que allí ningú no hi rascava virolla...



i tot d’una veig que tinc fogots

m’he temut que muntarien un escàndol, i malament rai...



sempre m’han acollonit els infants

llur malícia no ve filtrada, raja a doll

són pura malignitat...



se n’han anats remugant, renegant, maleint-me, “te la tenim jurada”

i un, fonent-se, tot de sobte m’ha clavada una ungla a la mà

una ungla plena de malalties

m’he guaitada esfereïdament la mà que sagnava una mica

he esguardat girientorn

i llavors he eixit apressat per una porta a rentar-me la nafra...



“prepòstera renyina”, anava dient, i m’he degut equivocar de porta

era una porta de darrere i hom no m’ha dit re quan l’emprava

pel meu posat i roba hom em confon sempre per un dels treballadors...



he fet cap al gran quarter d’amples murs grocs que els militars abandonaven

i ara els grans magatzems fan servir per a emmagatzemar-hi vehicles

i màquines massa enormes perquè hi càpiguen entre el públic

i les altres baluernes que fan funcionar les escales mecàniques

i tots els altres complicats aparells dels grans magatzems

laberints de mecanismes, endinsar-m’hi sempre em corfon

i m’atia a una certa incomprensible eufòria...



he sortit del quarter amb els enormes murs grocs caminant

darrere un lent camió gegantí carregat fins al capdamunt dels burxots

hom no m’ha dit re – tothom troba pel meu posat i roba que hi dec pertànyer...



la meua mà em preocupava de valent

la infecció potser feia acceleradament camí

a pas una mica més viu m’he anat allunyant de la ciutat...



al camp hi cercava arreu un rierol

un rec si fa no fa cristal·lí i impol·lut que em rentés

finalment n’atenyia un – l’he saltat amb un botet tot elegant

i a l’altra riba, arenosa, hi deixava la mà en remull

i hi escoltava adelitat xampurrejar els pardals...



deien tots excitats que el candidat d’esquerres havia guanyat...



el Sol era net, l’aire clar

l’herbei somall, el ventijol, vós direu, balsàmic, dolç i bla...



un somriure beatífic m’asclava esclet de dalt a baix

les ombres clapejades dels arbres pausats

em duien en somnis

a esdevenidors tan suaus com els passats.