34. relliscós entre brees sense lluna

com tritó il·lunadament









agafàrem el cotxe a la nit

i al pàrquing dels magatzems buits

hi anàrem a rembre un trineu i un carretó

que havíem subtilment ficat a banda durant el jorn



els carregàrem darrere

ens espolsàrem les mans del fang sec

i llavors ens atapeírem als seients

i força eufòrics ara ens arribàrem fins al centre



mentre ells se n’anaven al cafè

a xerrar-hi amb les famílies

jo me n’aní a xafardejar entre les tendetes

especialment el carreronet amb les llibreries de vell

no podia comprar cap llibre

i n’hi havia de bons!

tots eren massa cars pel que duia a la butxaca

(com sempre pràcticament no re)



després de fer-la petar una mica

en una cantonada amb uns coneguts

qui hi fumaven i hi discutien de futbol i de política

xano-xano en la foscor

me’n tornava cap a casa



abans d’obrir la porta

he feta espetegar una pixarrada al jardí



llavors

dins

mentre a baix em rentava les mans i la cara

m’ha semblat sentir soroll a dalt

o a les escales



he cridat

qui hi ha qui hi ha?

ja heu tornat?



cap contesta



allò era estrany

i m’he temut que no fos cap lladre



justa la fusta!

rere una columna de l’escala

allí hi apareix sobtadament el lladre



què hi fots?

li dic somrient perquè sé que tinc l’excusa

de fer’l malbé si vull

les lleis de la propietat bé m’emparen!



mes llavors pitjor

un altre

i un altre i un altre

surten darrere el primer

cinc lladres armats contra meu



no tinc gaire marge de maniobra ara

encara somric però

car qui té dret a matar’ls sóc jo

tot i que cal reconèixer que

la probabilitat que ells em matin sense permís

és més grossa que no pas

la meua de matar’ls amb llicència i vistiplau

de la societat



havia obert silentment el ganivet a la butxaca

i de sobte el vaig llençar al cor del primer lladre

era lleig i degenerat com tots

i fràgil

fàcil d’atuir o de pelar

i aquest precisament tan blancot

gairebé albí

i ple de cicatrius i llúpies i brians

amb uns ulls blaus molt penetrants

això també



es va enfonsar

mentre els altres quatre disparaven

amb llurs pistoles ensems i a betzef



immediatament m’havia amagat

de seguida havia provocat un curtcircuit

i em movia lleuger i callat com peix de foscor

(és clar

érem al soterrani i qui se’l coneix millor?)



a més

sabia on el coronel hi havia enfonyada

una pistola

(l’únic que al cap de tants d’anys

devia estar enferritjada)



tanmateix rai

no em va caldre espantar-los-en

els sentia fugir en la nit

aviant xisclets aliens

de conill

i en porreta

sense botí

ni arrossegant llur mort



el mort?

ah sí

el sebollírem més tard al jardí

sota les pixarrades.