35. sang blanca

Per l’osca al coll al conill penjat la sang li degota









M’havia finalment rasos o raguts barba i cabells

i semblava doncs ara talment pollastre plomat,

gat espellat,

titella rònec.



Tot fastiguejat de mi mateix, li dic a la meua dona:

“Això sóc, nu, un espantall sense roba.

Prou veig per la teua expressió que coincidim en això:

en el fàstic que tant et faig a tu com a mi mateix me’n faig;

vull tornar-me’n, sol, com als anys d’on, perquè era jove i devot de tu,

longànime així em premiares: redimint-me,

traient-me del forat de mala mort i fent-me veure desfiles de món.

Tret que ara ja en tinc prou. Tornaré al mateix sostremort,

a estossegar-hi, a bullir-m’hi l’arròs,

a pudir-hi al mateix resclum dels quatre llibres que hi tinc,

a gratar-m’hi a l’eixarreïda pell la pruïja i la pegadella,

i a reprendre-hi tot plegat aquelles enyorades habituds:

pelant-me-la desmenjadament,

i això sí, sobretot, fent tot el sant dia poemes.”



Branda que no el seu cap vivaç i feréstec, i em diu:

“Mes m’has d’estintolar; m’has de sostindre;

aquest era el tracte, a despit de tot.”



Li dic: “Oh, la recança! Folla fores quan no acceptares

qualcuna de les proposicions de tos amants

i no em jaquies llavors, esbotzegat com ròssa massa usada!

Te’n recordes quan esbufegat prenia les trucades

dels teus amants quan no érets a casa,

i, en pic tornaves, et deia: en Tal o en Tal Altre

ha trucat

que t’espera a aquell hotelet que sabeu, o a sa casa?

Recordes que em vas dir que alguns

et volien per a ells tot sols, sense mi empudegant,

tot i que no empudegava gens, complícit, cuguç, complagut,

àdhuc bavós

quan et dignaves a fer-me’n, dels vostres embats, cinc cèntims;

ah, i quan em deies com s’ho feien cada matí,

com homes de veritat, dius, sovint semblants a l’heroic zero-zero-set i tot

(i tu i ells tanta de familiaritat! de picant intimitat!)

amb quina mirífica mestria es raïen la barba

(i esmentar-ho sol t’humitejava el canó),

com eren homes de veritat, com eren homes de veritat...

brandeixen sense por els raors

(deies rient-te’n part dessota el nas, deies sobergament i sorneguera)

com brandeixen d’altres objectes punxeguts i roms

(no pas com jo, faldilletes acollonidet,

frèvol ans insignificant poeta de l’esventada ment),

i em deixaves esmeperdut quan bocabadadament descrivies

si en sabien, en allò com en tot,

com es mudaven i llençaven propines als cambrers

i feien anar de bòlit a fàmuls i pixatinters,

o si mai calia àdhuc cardaven qualque mastegot

(em queien les llàgrimes d’empetitiment)

fins que sense engaltar-les etzibaves,

ah amb aquell erotiquíssim somriure maliciós,

els esgarrifosos detalls de com te l’endinyaven part davant i part darrere

(i sense demanar permís! insisties)

(permís que si mai gos demanar-lo mai no obtinc)

recordes com m’ho deies doncs, que en Dallonses o en Daixonses

t’havia demanada per a ell tot sol,

mes que dubtaves perquè trobaves que així com ho teníem

ja ho teníem belleu prou bé,

i llavors sobretot, és clar, comptant que jo prenia tanta bona cura de la canalla,

per què esvalotar el galliner?

Bé, ara la canalla ha fugit,

i jo, més moribund que no mai, sense gaire sang,

i amb la poca sang romasa pobra i inerme, empitjorint,

potser m’abelliria de retirar-me a un raconet

com es retira la feristela nafrada o malalta.

Què me’n dius dels teus amants corrents?

Cap qui piqués? Algun t’agafava? O és massa tard?

L’ham massa esmussat? L’esquer menys responsiu?”



“No em fotràs pas”, que em diu,

“et vull a tu; encar fregues amb prou briu els fogons,

saps estendre la roba,

bullir la verdura, comprar els queviures, pagar els rebuts,

obres amb cortesia la porta i blegues prou bé les flassades quan fas el llit,

em repeteixes acuradament els missatges rebuts si no hi sóc

i al capdavall, tot i que xuclat, no estàs xuclat del tot;

i verdeta i roseta sí,

mes blanca del tot encar no:

encar no tens la sang del tot tota blanca, no.”