l'ilerget qui abuixint ensinistra els huracans

Era pel carrer i vaig veure-hi una senyoreta de bon veure i encar de millor heure i li vaig dir: I'm feeling celery! (És que mentalment havia traduït 'appy per api, pobrissó.) Em va guaitar com si era un boig perillós, la capdecony. (Mes què hauries fet tu, n'Indíbil, cas que fores estat femella i un paio carallot com tu se t'atansava de trascantó i t'etzibava qualque bestiada així...?) (Tens raó, en Mandoni. Em fotia aital llambrec que era com un tret entre els ulls d'orba ans crua obsidiana!)

les nostres obres mestres, vós

  • http://archive.org/details/@cr_morell/
  • 20081106

    35. sang blanca









    Per l’osca al coll al conill penjat la sang li degota









    M’havia finalment rasos o raguts barba i cabells

    i semblava doncs ara talment pollastre plomat,

    gat espellat,

    titella rònec.



    Tot fastiguejat de mi mateix, li dic a la meua dona:

    “Això sóc, nu, un espantall sense roba.

    Prou veig per la teua expressió que coincidim en això:

    en el fàstic que tant et faig a tu com a mi mateix me’n faig;

    vull tornar-me’n, sol, com als anys d’on, perquè era jove i devot de tu,

    longànime així em premiares: redimint-me,

    traient-me del forat de mala mort i fent-me veure desfiles de món.

    Tret que ara ja en tinc prou. Tornaré al mateix sostremort,

    a estossegar-hi, a bullir-m’hi l’arròs,

    a pudir-hi al mateix resclum dels quatre llibres que hi tinc,

    a gratar-m’hi a l’eixarreïda pell la pruïja i la pegadella,

    i a reprendre-hi tot plegat aquelles enyorades habituds:

    pelant-me-la desmenjadament,

    i això sí, sobretot, fent tot el sant dia poemes.”



    Branda que no el seu cap vivaç i feréstec, i em diu:

    “Mes m’has d’estintolar; m’has de sostindre;

    aquest era el tracte, a despit de tot.”



    Li dic: “Oh, la recança! Folla fores quan no acceptares

    qualcuna de les proposicions de tos amants

    i no em jaquies llavors, esbotzegat com ròssa massa usada!

    Te’n recordes quan esbufegat prenia les trucades

    dels teus amants quan no érets a casa,

    i, en pic tornaves, et deia: en Tal o en Tal Altre

    ha trucat

    que t’espera a aquell hotelet que sabeu, o a sa casa
    ?

    Recordes que em vas dir que alguns

    et volien per a ells tot sols, sense mi empudegant,

    tot i que no empudegava gens, complícit, cuguç, complagut,

    àdhuc bavós

    quan et dignaves a fer-me’n, dels vostres embats, cinc cèntims;

    ah, i quan em deies com s’ho feien cada matí,

    com homes de veritat, dius, sovint semblants a l’heroic zero-zero-set i tot

    (i tu i ells tanta de familiaritat! de picant intimitat!)

    amb quina mirífica mestria es raïen la barba

    (i esmentar-ho sol t’humitejava el canó),

    com eren homes de veritat, com eren homes de veritat...

    brandeixen sense por els raors

    (deies rient-te’n part dessota el nas, deies sobergament i sorneguera)

    com brandeixen d’altres objectes punxeguts i roms

    (no pas com jo, faldilletes acollonidet,

    frèvol ans insignificant poeta de l’esventada ment),

    i em deixaves esmeperdut quan bocabadadament descrivies

    si en sabien, en allò com en tot,

    com es mudaven i llençaven propines als cambrers

    i feien anar de bòlit a fàmuls i pixatinters,

    o si mai calia àdhuc cardaven qualque mastegot

    (em queien les llàgrimes d’empetitiment)

    fins que sense engaltar-les etzibaves,

    ah amb aquell erotiquíssim somriure maliciós,

    els esgarrifosos detalls de com te l’endinyaven part davant i part darrere

    (i sense demanar permís! insisties)

    (permís que si mai gos demanar-lo mai no obtinc)

    recordes com m’ho deies doncs, que en Dallonses o en Daixonses

    t’havia demanada per a ell tot sol,

    mes que dubtaves perquè trobaves que així com ho teníem

    ja ho teníem belleu prou bé,

    i llavors sobretot, és clar, comptant que jo prenia tanta bona cura de la canalla,

    per què esvalotar el galliner?

    Bé, ara la canalla ha fugit,

    i jo, més moribund que no mai, sense gaire sang,

    i amb la poca sang romasa pobra i inerme, empitjorint,

    potser m’abelliria de retirar-me a un raconet

    com es retira la feristela nafrada o malalta.

    Què me’n dius dels teus amants corrents?

    Cap qui piqués? Algun t’agafava? O és massa tard?

    L’ham massa esmussat? L’esquer menys responsiu?”



    “No em fotràs pas”, que em diu,

    “et vull a tu; encar fregues amb prou briu els fogons,

    saps estendre la roba,

    bullir la verdura, comprar els queviures, pagar els rebuts,

    obres amb cortesia la porta i blegues prou bé les flassades quan fas el llit,

    em repeteixes acuradament els missatges rebuts si no hi sóc

    i al capdavall, tot i que xuclat, no estàs xuclat del tot;

    i verdeta i roseta sí,

    mes blanca del tot encar no:

    encar no tens la sang del tot tota blanca, no.”







    dins l'opuscle pus:

    amunt i avall, sóc n'

    La meva foto
    Lleida, Països Catalans
    qui, esllomat sovint de tant haver plegats moixernons, alzinois, gírgoles i pollancrons, nogensmenys malda encar.