perdent, anar perdent és el que toca mentre als afores la fosca va embolicant-ho tot
he espatllada a dretcient la maquineta de fer poemes
l’he omplerta de gargots
la tinta ho anava empastifant tot
el líquid, l’aigüeta on les lletres que farien els mots hi suraven
o nedaven com peixets, és ara tota bruta
i se n’escola per les juntures de la maquineta malcollada...
abans o després m’ha deguda caure
veig que bon tros dels cargols estan mig descargolats
faig com qui gens convençut voldria tornar a collar-los
no, no la recobraré pas
tots el peixets confusos, moribunds...
la minva de facultats
no és solament als dits i llur traça
és també entre els engranatges i coixinets
(esquimats, enferritjats...)
de la maquineta sensorial fent xup-xup
sota aquest pansit apedaçat estrenyecaps groguenc...
la família em convida fora
viatgem (per a eixorivir-me?) a la ciutat nadiua
nadiua meua
i hauria d’ésser doncs qui s’hi reconeix millor
i nogensmenys re no reconec
m’hi reconec pitjor...
de seguida m’he deseixit del grup
no sé anar mai en boldró
no puc pensar prou bé entre la xerrameca
i no vull tampoc que ningú se n’adoni que hi sóc
(potser segurament que hi sóc de massa)
i ara, és clar, m’he perdut
per la ciutat nadiua
hi sóc en tot l’estrany – no reconeixent ningú
per ningú reconegut...
tothom, la gentada en voluda, fent cua a un lloc o altre
mes mai no faig cua enlloc
no sóc dels qui fan cua
m’estim més de pairar-me’n
quedar-me’n sense, res no és essencial
deixeu-me doncs anar
no és que vulgui cremar cua
és que per a anar a l’altre cantó
he de passar entre vós
trist atapeïment per a veure ni sentir quin pallassot...?
massa de gent pertot
massa de gent novella, d’on han sortit?
i sobretot gent d’enjondre
quina cafetera russa...!
només un boig damunt una garangola plena de deixalles...
i, ara que em fonc, a l’altra banda d’avinguda
on la gent hi és tan escarsa
una captaire esparracada...
recorden el mateix poema
meu
que tant l’un com l’altre diuen mal dit...
tot i que aquest parell són (i és d’agrair!)
dels qui no tenen cap oïdor
ningú fent cua per a escoltar-se’ls...
sol estrany perdut i fosc
i el telèfon de butxaca que no té la bona comunicació
no truca ningú qui conec
agafa, si a les palpentes hi toc les tecles
una altra banal ràdio alemanya
no truca doncs enlloc
a part que no veig gens bé què faig
a poca llum i amb les ulleres perdudes...
sense ulleres no arreglaré doncs mai tampoc
aquesta màquina de trucar
llencem-la a qualsevol bocoi com la de fer poemes...
i els topants
els fluctuants topants
per on passava de petit
els fluctuants topants envaïts per excrescències
gairebé irrecognoscibles
i ja no sé ni tornar-me’n...
he perdut els meus
(si mai tenia ningú, els he perduts)
absent de la ciutat nadiua
havia anat perdent els vells
en ecos que s’aprimen fins a la nul·litat...
ara, a la ciutat nadiua, estranya del tot
es veu que
també
hi perdia els nous...

Era pel carrer i vaig veure-hi una senyoreta de bon veure i encar de millor heure i li vaig dir: I'm feeling celery! (És que mentalment havia traduït 'appy per api, pobrissó.) Em va guaitar com si era un boig perillós, la capdecony. (Mes què hauries fet tu, n'Indíbil, cas que fores estat femella i un paio carallot com tu se t'atansava de trascantó i t'etzibava qualque bestiada així...?) (Tens raó, en Mandoni. Em fotia aital llambrec que era com un tret entre els ulls d'orba ans crua obsidiana!)
les nostres obres mestres, vós
20081212
36. maquinetes espatllades
dins l'opuscle pus:
amunt i avall, sóc n'
- Qlar Qrim
- Lleida, Països Catalans
- qui, esllomat sovint de tant haver plegats moixernons, alzinois, gírgoles i pollancrons, nogensmenys malda encar.