40. prou

enough




amb els tragins oblidava aquella dona
he sortit cuita-corrents a dur-li el beuratge promès
i l’he trobada sanglotant
quina vagina fútil la meua (em diu) xorca baciva borda
i per què ningú hauria doncs de servar-me a l’esment
qui es persuadeix babau a socórrer la carn revinguda de l’amorfa
i s’insulta i m’insulta (i en sap
mots grollers a desdir
tret que n’estic molt acostumat).


és que era amb el rasclet recollint les fulles de davant la botiga
quan un cotxet se’m llença sobre
em manca la cama dreta per menys d’un centímetre
i llavors em sembla un cotxet fantasma: no duu qui el meni?
mes m’he n’adon que hi ha un farcell amorf davant el volant
farcell amorf com si fos (qui sap) un sac de melons o síndries o carbasses
tret que a poc a poc la dona –
les seues popes, el seu ventre, les seues cuixes, el seu cap esborifat –
van situant-se si fa no fa a l’indret apropiat com ara al cos d’una dona
i em diu que la perdoni si de cas
que li acaben de fotre una multa i estava tota desil·lusionada desesperada sense esme
i que s’ha rebregada en aquest embalum amorf de dona sense ossos
perquè ha vist que (tanta d’injustícia al món)
res no valia la pena.


li he dit què voldria si un gotet de vi dolç per a pair l’esglai
i em diu que em si em plau amb aigua en té prou.


anava doncs a anar a la botiga a omplir-li’n un got
i he vist arribar l’autobús ple de quitxalla
tots s’han abalançats a la botiga
volien llet i panets i coca i formatge i xocolata
i he anat de bòlit una bona estona.


després he pujat al pis a ficar els bitllets grossos a la caixeta
i ha sortit mon pare del seu amagatall
vestit de senglar o de goril·la
i m’ha atacat perquè em vol fort com tots els seus altres fills.


m’ha batut i m’ha insultat amb insults i penjaments fats comparats
en acabat a els de la dona de baix.


magolat per la lluita extemporània he tornat a la botiga
i era al taulell somiant despert dilectes delictes
quan me n’he recordat que no duia a la dona qui cuidava aixafar-me amb el seu vehiclet
el got ara no me’n recordava si de vi o de llet.


d’aigua d’aigua (em deia cridant
i m’insultava a cor-què-vols)
on m’he posat a riure.

empatolla’t en el ressentiment
cada bajanada que dius (pensava)
et revé amb retrunys de funeral.


no us advé mai pruïja de pedra tosca (que li deman)
entrepà amanit amb llamps i bacteris?

esquerpa em diu que no pas que l’ensarronaré
que sóc cofoi corc degenerat (un botiguer
de sina enfitada).

aixec els ulls a la volta del cel
esquerdada neu (dic) rebla’m el clau
i em trec la cigala i me li pix al got.


ens bevem allò i amb aquest pacte fugim ensems i enriolats
a veure món amb el cotxet que m’hauria mort
(incident a l’inici) no feia ni dues hores
si no hagués estat per aquell clotet providencial
on encar ahir la gent supersticiosa de la religió corrent
hi feien cap com pelegrins amargs a llençar-hi
en pagament de qualque miracle o aparició
monedes lluents (eren monedes falses de firetes)
(car tota religió és llautó).

mon pare de plantígrad amb pèls eriçats d’indignació
em veu anar-me’n amb la caixeta robada
em llençaria dinamites nitroglicerines escandalitzat
tret que només ens llença fats penjaments.


al cel els trons i les agulles dels llamps
(que amanirien els bacteris qui feien niu als ulls espies de les pedres tosques)
el cotxet accelerava
espasmes de ressentiment sondrollaven el món
gargots mentals ens decoraven el paisatge nocturn.


mon pare trobarà al calaix del taulell
per tota riquesa només una nota on hi diu “enough”
que la ràbia li faci estavellar-ho tot al vidre de la porta
que anyocs de vidre foradin ninetes d’infants goluts
qui entren ensems en marabunta d’autobús merder.


que un cicló se’ns endugui a visitar noves pols
enough enough prou.