42. zigzagueigs

(zigzagueigs de lluerts a la runa)

ocupat t’hi trobes la cambra sempre regirada – sense mètode ni motiu – misteriosament la casa sempre envaïda envaïda no saps mai per qui... per convidats de convidats de convidats de convidats... a casa seua hom s’hi troba estrany – incorrecte – les dones de la feina i tot et guaiten malament – hom doncs pren el mínim essencial de ço del seu, i butxaques opulents, fot el camp ~0~0~0~0~ fotent el camp del rusc infecte deliri de carcasses d’espectres ressonants de resilients anafilaxis de rèmores nimfòmanes de pèndols hesitants d’exuberants rèpliques de jutges hiperventilants de fòvees boiroses d’al·lucinacions de pluges i de fangs estrets foscs sinistres ruscs les ciutats cafides de paràsits i les clavegueres sempre curulles, embussades allerat, per caminets de selves i hortets lluny dels pistolers lluny d’oficines maletes passadissos vehicles sorolls lluny dels uniformes (hi ha cap persona rere l’uniforme? mai!) foscor lluent foscor lluent on el carrer es trenca on el carrer es trenca dos carrerons sorgeixen els lleus distesos veig sabates entre els reflexos de l’aparador espiant-hi doncs per a veure-hi la cara mes la cara (d’esbiaix) llegeix un matalàs secret llegidora de secrets de matalàs enamoradora noia tota taca t’hi és mal mesa, bronca tot sargit t’hi és inexpert tot pedaç tan fals! sospitosa doncs m’has descobert per això vinclava el cap i accelerava cap a l’eixida on comencés cap camp on respirar-hi, lleus allerats. ~0~0~0~0~ què endur-me per a l’èxode abans d’anar-me’n d’aqueixa casa ruïnosa perquè se n’emparin els successors potser valdria més que assagés d’arreglar tanta de bombeta morta d’endoll trastocat de corrent defallent s’hi trobaran altrament ben malament he rebuda d’estranquis la visita de la noieta qui sap els meus secrets la noieta qui tot i saber de mi tant tanmateix em cerca i pessigolleja sense mai però no haver-me donat res fent-me’n gruar rai dels seus esquers fent-me’n gruar i prou. ~0~0~0~0~ vivíem muts vivíem muts atemorits pel monstre qui de la corrupció capllevà vivíem muts i ningú no és tan eloqüent com qui no respon vivíem muts com si no hi fóssim i glatíem tanmateix per a veure la dissolució ulterior del monstre corromput per a damunt desbotar-hi la llau de tant d’aiguat que tot ho netegés. ~0~0~0~0~ som-hi, fot-li’n, au som-hi qui vol davallar de l’autobús? qui vol travessar el riu? qui vol pujar al cim més alt? qui vol assenyalar amb el dit ara que hi som tothom altri qui rau com un carallot als cims més baixos? qui vol riure encara més fort si hom entre nosaltres ens assenyala al nostre torn que som ausades nosaltres qui ens hem equivocats de cim? que de fet, llas, pujàvem justament al cim on calia sobretot no pujar? som-hi, desconfits, per què no ens beuríem gaiament l’utracuidança, per què no ens ficàvem l’arrogància a l’opulent butxaca i amb cara bledana no es tombàvem vers els llunyans ninots qui dalt els altres cims fan la viu-viu? som-hi, davalléssim al comellar serem els primers a reprendre l’autobús abans no esclati la tronada. ~0~0~0~0~ risc de llau “risc de llau” – hi diu i ens cauen davant tous de nus enfarinats excés d’humanitat qui ens assetjaria amb l’autobús passem-hi damunt uns quants de morts romanen enganxats als eixos de baix quan truqui la bòfia mentre netegem a raig de mànega el cul del vehicle gros agafem el gat emplastrem-lo als baixos de l’autobús gat escorxat – n’ensenyarem el cap a la bòfia ah amb quin deler no afegiríem els caps dels bòfies al cap del gat! ~0~0~0~0~ casa ruïnosa els ascensors a la biorxa les inundacions les ventades tots els papers i talons qui s’envolen perduts o que l’aigua dissol irreversiblement. ~0~0~0~0~ què direm altre que mai no res? culpabilitzats? gens! culpabilitzats pel suïcidi d’altri? ens voleu fer riure? – prou feina tenim – som fusters – som jurats irrellevants – som testimonis sense ull ni veu som garneus neuròtics ultracuidats vells apreníem fa anys d’escardassar amb les dents ubics – com bocins de fusta duts pels corrents. ~0~0~0~0~ vells ubics com líquens en rocs pouàrem el demà amb nua mà a dues mans hi nuàvem l’hàbil avui que s’esmuny com àvol ofidi als pous de l’oblit llavors buidàrem sense recances l’habitacle rònec l’endemà l’amarinaren nous inquilins els mateixos amorfs fluids prestatges de bell nou eren en derg, en cunç de batalla curosament escandits, confegits, estergits estesos com oriflames perquè els ulls els eixamoressin car tot vell és nou davall un altre Sol lluerts emergents aclucàvem els ulls a la foscor lluent on es trenca el carrer.