43. Pertànyer al tot

Feina feta és lliçó d’amor










Anava a fer cap a ca meua—

i, davant, em somriu i demana l’abellidora dona qui no conec que l’ajudi (i les seues sis o set xiquetes)

ara que es traslladen a les noves estances—



Qui diria que no a cap deessa (per granada que fos)?—



En acabat, dic a les minyones qui m’abraçaven:

—Doncs no sabeu la satisfacció!



I a l’avinent mestressa (llur mare llur mestra llur institutriu – no ho escateixc)

qui em petoneja molt agraïda perquè tot els ho endreçava amb els meus braços prou ferris:

—No sabeu la satisfacció!



És com quan era a casa la dona en acabat que ens casàrem—

i en aquella casa – llas! – ningú no hi netejava mai re (i no era perquè hi manqués pas gent)



Cap de mos parents polítics no trobaven mai prou lleure per a acunçar i fer net—

i així la vaixella i les cassoles i els orons i topinets s’amuntegaven a les aigüeres

del pis de dalt de baix i del mig—

i la merda als canfelips—

i la brossa i el greixum pels terres de cuines i corredors—

i qui sap les polsegueres i brutícies als dormitoris, i—



Així que em vaig dir: —Per què no fas un cop de cap

lleixes un inspirat instant de banda els llibres

t’arregusses les mànigues i et fiques al tall?



Dit i fet, ho netejava tot—

i les cuines relluïen de netes—

i els canfelips relluïen – i en podies ensumar sentors de benaurança i tot—

i en acabat havia banyats els belluguets – la quitxalla de tothom

i els havia fetes les truites i els cafès amb llet

i alhora els instruïa amb amenitat—

i tots plegats amb caretes d’angelets

amb ulls com taronges i bocabadadets—

i em sentien com m’exclamava: —Ah la satisfacció!

No hi ha com tenir-ho tot sempre net—

I guaitar-t’ho llavors amb la més pregona felicitat—

Això és el deure acomplert – això, minyones i minyons, és viure, que no?—

Amb el panorama engrescador, omplidor, de veure-ho tot net i endreçat

amb la feina feta

com cal

respirant les darreres escorrialles del sabó canor—

i, fora, els ocells

els muricecs els cometes les llunes i mons – llurs bleixos, vibracions!—



Pertanys!