l'ilerget qui abuixint ensinistra els huracans

Era pel carrer i vaig veure-hi una senyoreta de bon veure i encar de millor heure i li vaig dir: I'm feeling celery! (És que mentalment havia traduït 'appy per api, pobrissó.) Em va guaitar com si era un boig perillós, la capdecony. (Mes què hauries fet tu, n'Indíbil, cas que fores estat femella i un paio carallot com tu se t'atansava de trascantó i t'etzibava qualque bestiada així...?) (Tens raó, en Mandoni. Em fotia aital llambrec que era com un tret entre els ulls d'orba ans crua obsidiana!)

les nostres obres mestres, vós

  • http://archive.org/details/@cr_morell/
  • 20090830

    43. Pertànyer al tot








    Feina feta és lliçó d’amor










    Anava a fer cap a ca meua—

    i, davant, em somriu i demana l’abellidora dona qui no conec que l’ajudi (i les seues sis o set xiquetes)

    ara que es traslladen a les noves estances—



    Qui diria que no a cap deessa (per granada que fos)?—



    En acabat, dic a les minyones qui m’abraçaven:

    Doncs no sabeu la satisfacció!



    I a l’avinent mestressa (llur mare llur mestra llur institutriu – no ho escateixc)

    qui em petoneja molt agraïda perquè tot els ho endreçava amb els meus braços prou ferris:

    No sabeu la satisfacció!



    És com quan era a casa la dona en acabat que ens casàrem—

    i en aquella casa – llas! – ningú no hi netejava mai re (i no era perquè hi manqués pas gent)



    Cap de mos parents polítics no trobaven mai prou lleure per a acunçar i fer net—

    i així la vaixella i les cassoles i els orons i topinets s’amuntegaven a les aigüeres

    del pis de dalt de baix i del mig—

    i la merda als canfelips—

    i la brossa i el greixum pels terres de cuines i corredors—

    i qui sap les polsegueres i brutícies als dormitoris, i—



    Així que em vaig dir: —Per què no fas un cop de cap

    lleixes un inspirat instant de banda els llibres

    t’arregusses les mànigues i et fiques al tall?




    Dit i fet, ho netejava tot—

    i les cuines relluïen de netes—

    i els canfelips relluïen – i en podies ensumar sentors de benaurança i tot—

    i en acabat havia banyats els belluguets – la quitxalla de tothom

    i els havia fetes les truites i els cafès amb llet

    i alhora els instruïa amb amenitat—

    i tots plegats amb caretes d’angelets

    amb ulls com taronges i bocabadadets—

    i em sentien com m’exclamava: —Ah la satisfacció!

    No hi ha com tenir-ho tot sempre net—

    I guaitar-t’ho llavors amb la més pregona felicitat—

    Això és el deure acomplert – això, minyones i minyons, és viure, que no?—

    Amb el panorama engrescador, omplidor, de veure-ho tot net i endreçat

    amb la feina feta

    com cal

    respirant les darreres escorrialles del sabó canor—

    i, fora, els ocells

    els muricecs els cometes les llunes i mons – llurs bleixos, vibracions!—



    Pertanys!







    dins l'opuscle pus:

    amunt i avall, sóc n'

    La meva foto
    Lleida, Països Catalans
    qui, esllomat sovint de tant haver plegats moixernons, alzinois, gírgoles i pollancrons, nogensmenys malda encar.