Feina feta és lliçó d’amor
Anava a fer cap a ca meua—
i, davant, em somriu i demana l’abellidora dona qui no conec que l’ajudi (i les seues sis o set xiquetes)
ara que es traslladen a les noves estances—
Qui diria que no a cap deessa (per granada que fos)?—
En acabat, dic a les minyones qui m’abraçaven:
—Doncs no sabeu la satisfacció!
I a l’avinent mestressa (llur mare llur mestra llur institutriu – no ho escateixc)
qui em petoneja molt agraïda perquè tot els ho endreçava amb els meus braços prou ferris:
—No sabeu la satisfacció!
És com quan era a casa la dona en acabat que ens casàrem—
i en aquella casa – llas! – ningú no hi netejava mai re (i no era perquè hi manqués pas gent)
Cap de mos parents polítics no trobaven mai prou lleure per a acunçar i fer net—
i així la vaixella i les cassoles i els orons i topinets s’amuntegaven a les aigüeres
del pis de dalt de baix i del mig—
i la merda als canfelips—
i la brossa i el greixum pels terres de cuines i corredors—
i qui sap les polsegueres i brutícies als dormitoris, i—
Així que em vaig dir: —Per què no fas un cop de cap
lleixes un inspirat instant de banda els llibres
t’arregusses les mànigues i et fiques al tall?
Dit i fet, ho netejava tot—
i les cuines relluïen de netes—
i els canfelips relluïen – i en podies ensumar sentors de benaurança i tot—
i en acabat havia banyats els belluguets – la quitxalla de tothom
i els havia fetes les truites i els cafès amb llet
i alhora els instruïa amb amenitat—
i tots plegats amb caretes d’angelets
amb ulls com taronges i bocabadadets—
i em sentien com m’exclamava: —Ah la satisfacció!
No hi ha com tenir-ho tot sempre net—
I guaitar-t’ho llavors amb la més pregona felicitat—
Això és el deure acomplert – això, minyones i minyons, és viure, que no?—
Amb el panorama engrescador, omplidor, de veure-ho tot net i endreçat
amb la feina feta
com cal
respirant les darreres escorrialles del sabó canor—
i, fora, els ocells
els muricecs els cometes les llunes i mons – llurs bleixos, vibracions!—
Pertanys!

Era pel carrer i vaig veure-hi una senyoreta de bon veure i encar de millor heure i li vaig dir: I'm feeling celery! (És que mentalment havia traduït 'appy per api, pobrissó.) Em va guaitar com si era un boig perillós, la capdecony. (Mes què hauries fet tu, n'Indíbil, cas que fores estat femella i un paio carallot com tu se t'atansava de trascantó i t'etzibava qualque bestiada així...?) (Tens raó, en Mandoni. Em fotia aital llambrec que era com un tret entre els ulls d'orba ans crua obsidiana!)
les nostres obres mestres, vós
20090830
43. Pertànyer al tot
dins l'opuscle pus:
amunt i avall, sóc n'
- Qlar Qrim
- Lleida, Països Catalans
- qui, esllomat sovint de tant haver plegats moixernons, alzinois, gírgoles i pollancrons, nogensmenys malda encar.