46. llord dau t'és gàbia

Sallant als llunys amb la catifa màgica del despit En parc nocturn clos – m’hi ficava només per a trobar-hi un bon indret per a cagar-hi apartat de la gernació al carrer. Em costa qui-sap-lo trobar l’indret rere cap matoll o talús o capterrera. Hi ha sempre algú escombrant o arreglant els fanalets o passant amb posat de monjo qui passeja les seues angoixes o de lacai a per feina perquè em poguessin interrompre en els meus èpics espoderaments. I ara cridòria. Els altres qui s’hi ficaven eren jovent, a rabejar-se en sexes i substàncies interdites, o a tocar-hi musiques o a fer-hi fogueretes i passar-hi l’estoneta; la qüestió que ara tothom corre cap a qualque eixida amb els guardians armats del parc anant-los darrere. L’onada de jovent se m’enduu. He de fugir també, i sense haver cagat, ni cal dir-ho. Tanmateix, sóc més llambresc que els de més dels jovencells – ells amb llurs costums degenerants no aniran pas tan lluny com jo ja no he anat. I ara que una balconada ens barra la fugida, sóc el primer a penjar-me de la insegura ballant barana i llavors despenjar-me repenjant-me en lleixes, rels i bonys fins a terra. D’altres veuen com ho faig i mig bé o malament també reïxen a salvar la precària perillosa barrera. Hi ha un jovencell però que s’hauria trencat pel cap baix una cama, això si doncs no el coll i tot, o el crani, o l’espinada, si no fos que el salvava (per sort no era gran cosa, un xicarró esprimatxat, només carcanada i prou) mig entomant-lo o en tot cas atuint-li la trompada. És un jovencell molt agraït. Massa. No me’l puc treure de damunt. Té la romàntica ridícula noció que ara em deu la seua vida i que ha de vigilar tothora per a sacrificar la seua i salvar a tornajornals la meua. Li dic és clar que no cal i que ja pot fotre el camp sense capficar-se’n més. El que voldria és trobar un lloc amagat per a cagar-hi. I de sobte el jovencell m’agafa la mà i em revela que té cony i adu dues petites protuberàncies al pit i que doncs no és jovencell ans jovencella. Li dic que ja em perdonarà però que no és del meu gust. Que no em cardo ossos. A part que si vull dona en tinc una a casa, i grassa i grossa, amazònica. Se’m desespera, i em demana com doncs pot pagar el deute. Que es migrarà d’angúnia si no li permetia de pagar-me’l. Em passa pel cap de dir-li, tot i que és mentida pel que en sé (car podria que en el fons, a la insabuda meua, fos veritat és clar), que m’ajudaria si estudiés molt i esdevingués metgessa i descobrís un remei per a la meua letal malaltia. Que si esdevenia metgessa molt eminent d’ací uns deu anys o així, que és quan la meua malaltia genèticament tenia l’hora per a passar-me pel darrer adreçador, que li n’estaria agraït d’allò pus. Que contenta la feia! Començaré a estudiar ara mateix. Confieu en mi! Per sort llavors se’n va anar corrents, a estudiar, crec. I jo guaitant per tots els racons per a veure si en trobaria cap on pogués buidar els budellots. Sort igualment que començava d’ensumar pegellides i musclos del moll. Guiat per la flaire m’enfilo entre els esculls. Ple de cantonades se m’insinuen perquè m’hi cagui. Adu algunes bromeres que hi ha en caus que en treuen i en bavegen m’indiquen amb això el molt emprenyats que esdevenen al capdavall si no els empro de comuna. Fantasies de guixaire que tinc. Ara, vailets, de debò som-hi. Fem-ho. Fiu-ho. Damunt qualques còdols molt joiosos penosament caguí. Going through the fucking motions (entoní llavors), disrobing, enjoying, superseding, engulfing the faint murmurs, the froths, the knots. Icy and athletic in stealth through the rough psyches of my sinewy doppleganger I weave – and as I wove I throve. Em dic això és el començament de qualque poema o altre que hauria d’escriure amb un cagalló damunt els daus, damunt els cresps cairats de les pedres de l’escullera. O potser trobaré a la butxaca un bocinet de paper encara no pas ple dels gargots de la nit, i llavors una punteta de llapis? No. L’aigua de l’oceà em xopava les sabates, també les faldes de la camisa mentre m’aculava cap a la ressaca. Agafaria un refredat o altre si no fos que l’escalfor lírica m’amara. Eren les meues sabates ponts negats per la riuada salvatge. Both rhyths (guals) the torrents upon the gullies ferociously conquer; the medows of my unsound mind treacherously crisscrossed by the very same creeks along which as I child I fled, stencils of the brain’s quandaries solved with the cleasing flood; nearing the end a magic carpet of spite, despite frequent conjectures that my worthlessness might be exaggerated, carries me aloft in ostensive recurrence – a ceremony, as it were, in a future where skeptic criteria are by popular consumption deemed highly desirable; the future, where free from all shit I alight into, is a blithe realm of gory paragons. Vaig jeure damunt d’un dau, al capdamunt geperut de tot, per a eixamorar-me, potser. I doncs: empetrous (jaient en pedra), I see skyward all my chosen idols spending time dead as constellations still wasting time in written time; all goes smoothly while writing time, the cosmic putrefaction takes time to take its time to rot; don’t swither (no dubtis) about your unique role, lambast all other methods, nothing rots the cosmos as fast. Ara m’aixequí, tremolant. Sóc un escriptor d’aquells a qui l’acte desmenjat de llegir-lo només mena a badalls i narcolèpsies. Arribant a casa, em sembla que havien passats deu anys on somiava constel·lacions en temps podrit. La metgessa em rep. Ja tinc el títol! Ja he fetes totes les recerques, investigacions. Trobaré el desllorigador a la malaltia que us tenalla de mort, salvador! Li dic: noia, era tot de riure, i d’altra banda has fet tard, no en pas poc que ja m’he mort; pren-te un entrepà de la nevera i torna a agafar mula i tartana cap a ca teua. Au. Mes... que el meu capteniment adust no et faci ombratge, ca? Fa anys que em podreixo al carner, pròspers eixams de boniors simfòniques m’amenitzen els ossots; m’hi ficava secretament amarat de rectitud i també d’aigua bruta de port i de merda adu de la darrera cagada que fiu; la merda oimés m’infectava les nafres de les caigudes sofertes en escullera llefiscosa; les nafres infectades, ecs, les osques més tènues esdevingudes repugnants, de mal tastar, de més enllà del suportable; cementiri, jo mateix m’hi vaig portar, com dic, m’hi fonamentava sota lloses alienes, sempre el paràsit, què hi farem, poeta. Escamots molt fatigosos moltes de vegades m’han volgut descolgar, sebollir potser enjondre, o més lluny encara, o fora de marc del tot. Aquella frustrada cagada al parc tancat hom podria conjecturar que fou un important detall de la vida meua viscuda, aquell buf on l’uf final fou la fi del buf fútil i efímer; hi ha una possibilitat mitjanament feixuga que ho fos també per a tu; tret que viatjant per aritmètiques d’oblit no aprenguessis de veure (com caldria) que per a tu només fou bah de buf, començament de suau sumari. M’entrevé ombra qui gairebé silent sanglota. Intrigat, novament sol, m’atansí abrupte a l’esfera suspesa damunt el femer. Per quines propulsions d’estranyes químiques, em diguí, per quines baves d’espirituals entitats, l’esfera es manté enjòlita? Aquella noia, ara metgessa, semblava prou polida, perdudes en les xúrries insanes de la jovenesa eixelebrada les manifestacions de zel i despits i gelosies dels temps de les despulles ràpides. En el procés de la irrupció del seu canemàs en el meu, la vergonya em feia retreure’m, com cap de cargol agredit. En acabat de cagar, damunt el dau relliscós, mentre m’eixamorava a la marinada nocturna del port sollat, fiu una caparrada: em despullí, em llencí a l’aigua, sallí nedant (oh! eh!) (só sirenot!). Sallant als llunys en màgica catifa de despits, tantes de nocions falses ara en gits despectius llençades com sorrada inútil serrells i voravius avall (tòpics, tribus, axiomes, forats de pany, analitzables elucidacions, moneigs divergents sobre dietes, meuques, finalitats, emocions; i llavors cabassos i cabassos de traumàtiques, judicioses, espaterrants escombraires, l’afegitó esbufegat de pler d’altres dogmatismes), cap on anem? Cap on anem? I ara? I ara? Fanals alternatius o estels esclatants accentuen els sorolls fosforescents de les descomposicions totals. Sagní i mentre ho fiu em pugí a l’enteniment totes les altres sangs que havia vistes brollar com brolla a l’ésser conscienciós l’animal qui desclou de l’ou, sangs qui es rebregaven remugant com cucs qui no podrien mai per molt que hi maldessin desencastar-se del budell podrit qui els va parir: la còsmica putrefacció – per molt que te n’esforcis mai no t’estorces – “i pren i empra temps per a emprar i prendre’s el temps per a podrir-se; no dubtis pas, ets únic en el paper, tots els altres mètodes merda, re no podreix el cosmos més ivaçosament”. I esdevinc voluntari entre els malajustats, una càfila de pòtols qui banyem en mutu (ans ubic) promiscu odi. Aniré sempre a cagar on més sigui prohibit. Pobra metgessa, més li hauria valgut xemicar-se en escruix el crani. Què es deu creure ara? Les respostes dels metges, tria’n i descarta’n (buf!), tant se val l’errònia com l’encertada – la darrera sempre és l’encertadament errònia, l’erròniament encertada. La certitud i prou. Res no s’hi val, i alhora tot. Defès i permès s’equivalen. Escric al col·lapse el col·lapse amb mots col·lapsats, arbitraris. Retorno rient per despit al caos. No em cardo esquelets ni carcanades – cardo putrefaccions – el tou, tou cosmos – l’adipós adenoide flasc mòrbid llenegós estantís cosmos – el greixum fastigós del caos. Emmanillat a la degenerescència, polèmicament clamava això (la innocència) i llavors em rebatia argüint l’oposat (la culpabilitat). La mateixa validesa ornava allò dit com allò callat. La mateixa feina que bescanviant mullers – concedeix-me això que un carnús cardat ara mateix esborra el farnat absent. Enrabiat per cada fenomen encara no pas violat, pus tost fa estrany d’haver de netejar els pecats (degudament alfarrassats, pesats i tastats) de cap verge sense prou teca nogensmenys encastada a l’ossamenta. Dormíem a l’establia – banalitats d’humiliació i llur revers: les obtuses rapsòdies a l’aberració de tota puresa, podies intercanviar-les, intercalar-les, i tot volia dir exactament el mateix. La boca tendeix al singlot – el sanglot hi és neuròtic, el badall hi és sa, la son necròtica, el son la mort. Narcolèptic, grotesc, afollant badalls. Per què trempar perfuntòriament, com ara? La repudií de la pitjor manera que sabia. Amb boca farinosa, plena de cucs de la farina, pintí-li nocives vinyetes d’imminent bogeria. Era descoratjador sentir-me, reptant-la escardalencament. Tret que res d’allò que deia volia dir. Se’m col·lapsa l’aflat en vociferants ambivalències. Punxada bufeta de vent d’on tota la pudor del meu pensament s’evaporà. Ella fugí, ombra qui silent sanglota. Respirí alleujat. Salvar algú per què? Perquè et sigui malson de tèrbol mirall qui t’escarneix, qui t’escarneix... qui... t’escarneix? Em repetiràs fins a la mort? Fins al fastig? Osta, collons! Osta!