47 i 48 (dos sosveniments)

47.sosveniment del temps on era a mig esculpir (ans no sóc irredimible nyap)








encar ens fèiem il·lusions

encar vèiem patrons sensibles

afaiçonant entrellats de mons



ens ficàvem a casalots arruïnats

en despenjàvem quadres i miralls



em vestia amb roba bruta de femella

llavors m’esperava pacientment a la vorera

on no em jaquia regirar sinó pels innocents



tothom altri càmeres els captaven

perquè els inquisidors els burxessin més tard els ulls



onírics

amb virolla de barnilla t’apolleguen l’ull

llordes valquíries fartes

t’alliberen d’un pes



mentrestant ni em moc

rac ragut, com mort



en mortalla com en garsó

a punt que em plantessin per sempre pus

al cementiri



del minaret de la mosquea estant

el muetzí et recorda a esgüells

que ets una merda



hi ha un mirall o un aparador

sotjat pel sotjaire

jo sóc jo perquè em sotj

i perquè m’he sotjat sé on fóra erroni d’anar

més val no anar mai enlloc



monòton monàstic

la ptomaïna de cucs i verdets

fent-se escudella a l’olla asclada del cos

fent-se escudella no fos cas

que acabés fent-me escudella

zub-zub xup-xup

esclat



bona cara quan morirem



torna-te’n enlloc



rabit com qualque pedant

davant com és tot de coherent

bona cara, bona cara!



els encenalls de la bestialitat apagats només pixant-m’hi

serè rellotger, em diré Quirze

col·lisions d’ombrel·les duran en naufraig rellotges

qui a erupcions apariaré



tenebroses ombres duu la nit

la nit tangible d’intermitents espòndils



agressors d’estàtua

antropomòrfobs

virolles de mangalins us travessaran

sereu patafi on patafi em volíeu



i ara nyec!

el nyap fa nyaps



he mort el diable! he mort el diable!

he salvat el poble, cavaller qui só, marquès molt noble

extàtic estàtic



gossos de pagoda ensumant-me els esclops

el boll taboll als ulls qui em ploren

tenim n’Ariadna entre càmfores, no pas arnes



batec per tu corc gripau tritó

escorpí escurçó

cuques qui goseu atansar-vos-em

si arrisqueu pisqueu



bon plom de Galena per a tos escandalls

arpons cantimplores cercapous

he sentides totes les ràdios de l’univers



et fotré un carquinyol

diu la mare a l’infant



entre els pelegrins farts

la superstició essent infantilisme

cada pelegrí és ruquet infant qui rep clatellots



l’estàtua se’n riuria amb llavis nabiu

genives cirera



elèctrics espurneigs

tot cremarà i ens faran sobre pagar sofres i arsies



amb ullals despullats arrumbéssim cap als cims

sense templets

allí trobaríem socors

com cap gaiol al prostíbul



fugíssim dic en plena tempesta

de les enganxifoses firetes

tant de vesc mentider papissot

ens enfita



fútil tendresa

amb agror a terminis



ara buit

corcada estàtua



enduus-te’m vent



sóc corquim

qui només esdevé antropomorf

per cap casualitat



m’autodeclarava nyap

somric entre neus

dormia com soc.

sosveniment dels anys joves on encar era algú







de nit avençant per capçanes

per capçanes de boscs

de boscs en illes amorfes entre tràfics



entre tràfics rabents i udolants

de folles lluminàries



vigilant tostemps que no em despengés

que no m’estimbés

sobtadament de part de per les vores

les vores esfilagarsades entre fums i boires

entre fums i boires i foscors sollades



les vores indistintes

no pas gaire ben delineades



i aleshores finalment davallant

curosament devers on la ciutat reneix

i veure-hi ah...!



veure-hi accidents renovellats incessantment

on tot i que hi fóra testimoni

on tot i que en sóc palesament testimoni

ningú no troba que faig prou goig físic ni mental

per a tindre’m a l’esment

i mai no m’és doncs permès de donar-hi

cap parer



cap parer, cap parer

i ara som-hi car és tard i vol ploure

ara som-hi que es fa de matí

i aviat s’hi veu



com enmig d’enlloc

fent caminet apa...!



surt el Solell gloriós i heus-la...!



gloriosa resplendent miraculosa

la catedral

la catedral de nostressenyor el datpelcul

amb escalinates bisbals

d’impressionant volada

amb atris i columnates i minarets i catralls i farfolla



mes de primer ai...!

que m’estic cagant

i enlloc de la catedral ni voltants

on els pelegrins agrumollats comencen de fer-hi cap

poc m’és mai gens permès...

enlloc de la catedral ni edificis satèl·lits

on a immenses onades els devots pelegrins

comencen ja de fotre-hi un endimoniat xivarri

poc m’hi jaqueixen buidar els budells

(no m’hi jaqueixen ni rentar el nas

ni atansar’m a cap font ni sisvol a beure-hi cap glopadeta)

d’on que els budells els buidi

d’estranquis molt discretament

a la mà



a la mà, a la mà

enfonyada dejús els saragüells



i ara la mà la tregui cagada

un palter sucós i acimat

i la buidi doncs a cap paperera

o cossi d’escombraries darrere cap restaurant

sense que ningú no se n’adoni

i sense embolicar no fos cas que cap altre xipòtol

confongués adés el palter per cap entrepà

no fóssim malparits



tret que ara la mà me la torcaré

al pèl sedós de les gossetes burgeses qui acaronaré

tot i el fàstic que em foten

car a cap font miraculosa no m’és permès

no m’és permès, no m’és permès

de fotre-hi acte de presència

prou vigilen els vigilants perquè xipòtols de lluny

marcats no-ningús

mai s’hi atansin



i som-hi som-hi

tant se val

a la feina...!



a la feina hi manca gent

a la feina qui hi manca sóc jo

tot i que és clar mai ningú no m’hi trobaria a mancar



hi faig de “guia” per als turistes més pecs

qui no comprenen cap dels idiomes corrents

els ho dic “tot” en qualque bord garlar

en qualque obscur argot

que amb prou feines sé i que doncs dec dir prou tortament

tret que és clar ningú no esperaria pas mai re millor de mi



els faig de guia voluntari

impagat

sempre confiant que al capdavall

algú hi haurà capaç de cap mínima despesa

de cap propineta cap al carallot

qui tant s’esdernega perquè ho comprenguin tot

propineta doncs que si mai cau caigui ben magra

tot i que tant se valgui

car el que compta és que hom en surti ben content

de l’explicació

aquesta és la qüestió

sóc un home complidor

que entenguin bé perquè nostressenyor

el datpelcul és el més just

sacrificat

benaurat

tararat

i distribuïdor, jotfot, de bons miraculosos dons

de tots els nostressenyors de totes les catedrals

i sacres casalots del món



ell sol entre tots els altres déus

ofereix el seu cos en suplici sencer

fent-se donar sense cessament pel sac

oferint-se a la violència del mascle brutal

perquè tots els pecats li siguin remuts

i etc i els de la població en general

pilotant ell un cos espatllat

pelegrí vers l’estel perit on tot mort rau...



i tot això fins que no es faci fosc

i tothom no se’n torni a fondes i hotels

i doncs jo també

amunt amunt

ja nocturn damunt les capçanes

de les illes foscoses trèmules tèrboles

entre tràfics d’intensitats esbojarrades

i tanmateix prou tipet i satisfet

d’haver anats rescatant entrepans mig rosegats

i adu d’altres llepolies no pas acabades de raure

dins papereres i racons i cossis d’escombraries

on sovint les meues merdes

perfumaven així mateix

tot plegat

l’ambient tan sagrat

de tot allò.