12. els guaitàvem de la vil·la nostra estant

ànimes enconades i no










els salvats de la pira només enyoren el foc

ja no hi ha per a ells el festeig innocu de cap altre jorn de lleure.



vaig veure el vell veí i els seus fills que feien una gran foguera

i que llavors hi ajeien al rampeu

les haveries mortes en aquella inundació de feia dos dies

i que també hi posaven la vella

vull dir la dona del pagès

perquè cremés a la pira.



els guaitàvem de la vil·la nostra estant

jo tenia un allargavistes

i horroritzat me n’adoní que la vella entre la fumera

quan les flames ja li gastaven els cabells

i li espellifaven la pell del crani

es bellugava una mica com ara si s’hi posava millor

vaig cridar: la pagesa no és morta

l’ase i els bous sí

ella és viva però!



les dues minyones de ca nostra

corregueren cap a la foguera del veí

i s’enfilaren entre fumeres i flames fins al capdamunt

llurs vestits s’encengueren

llurs cabells també i elles a sobre les veies somriure

com ara il·luminades.



per què es volien immolar

verges folles

encara ara no m’ho sé pas aclarir

(qui ho esbrinés caldria fer-li festes)

(probablement com cap altra cosa de bo de bo

no té cap altra explicació que la bogeria

de l’instant.)



quan me n’adonava que les minyones cremaven

vaig llençar l’allargavistes

vaig cridar els ragatxos i vam envair la casa del veí

salvàrem les minyones

i salvàrem la pagesa vella.



la pagesa vella

com érem d’esquena amanint amb pomades les minyones

tot seguit s’hi tornà a llençar

al foc furient

i en vam sentir les riallades d’íntim plaer

com el foc la consumia.



les dues minyones mai més no han fet altre que somiar

de flames

s’enyoren del foc tan pregonament

no volen mai sortir a fer gatzara

no les he vistes mai canviar floretes amb els al·lots.



és cert que només festegem de cancell a cancell

(casats i solters tant se val)

els qui mai no tastàrem

les flames.