19. Leningrad dels qui no moren

Leningrad, o perquè el somni retorni












A Leningrad els breus jorns esclatants

Són per a veure’ns les cares i les modes

Hi anem mudats tot esfullant’ns-e defora

I hi passegem amb les blanques ombrel·les desplegades

I entre els músculs lluents dels cavalls negres.



Mes el que de debò compta són

Les llongues nits

On ens enfonsem en les galeries caldes

Les mines vaporoses

De blanca lluminària i escalfor

On tot hi són botigues subterrànies

On tant ens fa si no ens compren ni comprem

Durant la nit sencera

Ni un botó ni un mocador...



La qüestió és només la bona xera

I la conversa entre companys i coneguts i vianants àdhuc

La qüestió és cada cos nostre fet lluerna en la blancor

Subterrània en la nit que es perllonga amb calm delit

Delitosament.



El solfeig harmònic s’espellofa de les nostre paraules dolces

De festeig.



Relluent llimutja blanca damunt la forma

Que funciona tanmateix perfectament

Misteri d’escuma

Damunt un cos d’on el pinyol de l’ésser

Mística fecunditat

Es desclou

(Flor íntima blanca

Flairosa)

I s’estableix entre el planter uberós en quadre equilibrat.




Leningrad:

Nit espectral on encar ens enyorem dels cossos qui fórem

I àdhuc té hom el pressentiment

Que hom es retroba.



El jorn tot és tendra basca per a tornar

A l’íntim florir de l’hivernacle

Instint subterrani

O cada cos

Penyora remuda

És de bell nou una ben mudada flor blanca

Que es vincla entre els vapors

De les respiracions companyes.